Tenim una crisi relativa.
Per a que dic açò? És bastant diferent la percepció de la crisi, depèn de qui la pateix, depèn de qui n sector es treballa, depèn del tren de vida que cada un porta i depèn fins i tot de com ho mires i fins tot a través de quin color del cristall hi mires políticament parlant.
No tenim uns mals números a nivell d’economia estatal. S’ha entrat en una lleu recessió molt més tard que la resta de economies europees i grans economies mundials. Realment, no se podia fer res per a no entrar en esta crisi, simplement se podia haver fet lo que s’ha fet, retardar l’entrada a la crisi el màxim possible. I se podia haver atrassat més d’haver crescut més moderadament quan se va fer, amb el govern anterior, i se podia haver atrassat un poc més d’haver tingut un govern un poc més eficient.
El govern anterior, va trobar-se un país en creixement, i els primers quatre anys se va créxer moderadament però amb consciència. Potser al no tenir majoria absoluta, estaven més controlats per els que els apoiaven i no podien fer cap de les barbaritats que van fer més tard. Els seus últims quatre anys van ser un cúmul de despropòsits brutal. La inmigració se’ls va descontrolar absolutament, o més ben dit, la van deixar descontrolar absolutament, amb l’objectiu de que entrés més mà d’obra barata i sense tants drets ni aspiracions dels que ja estàvem ací, per a aconseguir l’abaratiment de costos de producció, per afavorir als seus socis/amics/votants, grans i migs empresaris, que en este moment van deixar d’apujar el sou i se van començar a aprofitar de tota esta mà d’obra barata, que feia el que sigués per portar un jornal a casa i enviar algo cap als seus familiars en països d’origen, i temorosa fins i tot de denunciar abusos per a no tenir problemes i poder seguir mantenint-se basicament i mantenir als seus familiars en els seus països.
Però ací va venir el desnivell econòmic estatal. Per a seguir creixent, se necessitava més vendes de construccions, però ni la mà d’obra d’ací, més qualificada, no havia pogut augmentar el seu nivell d’estalvi en uns quants anys, ja que tenien els sous gairebé congelats i creixent sempre per sota l’IPC real, ni la mà d’obra adquirida va poder absorbre esta sobreproducció de vivendes, ja que no podien aconseguir crèdits amb els seus sous de m****, alimentats amb sobres en negre o diners ‘B’, que son el placebo dels tontos.
Aznar i el seu govern, no van vore açò, o no ho van voler vore, ja que ja els havien entrat els deliris de grandesa, i el bigotis estava més pendent de reunir-se en el rancho de Bush, fumar-se puros cubans i beure wiski amb ell, i a sobre deixava en ridícul al país al que representava, fotent el papanates parlant amb accent mexicà, mentre que ací se feien barbaritats urbanístiques, com a Seseña, o a Orpesa, o a La Nucia, o a Oriola, o a Lorca, o a Eivissa, o a milers de llocs de les costes i vora grans ciutats, sense ordre ni control.
Al haver part de la població amb la vena als ulls, i no parle dels que treballàvem cobrant molt bé, amb la butxaca plena, si no que parle dels que veieu progrés, feina, noves construccions, moviment de país, no vos queixàveu pas, ans al contrari, fins i tot els que han tingut morro van traure una mica de profit.
La resta de la població, els que van venir de fora, es van anar cremant, de vore que ells recollien la m**** i els pagaven una m****, i justificant-se amb la invasió d’Iraq, uns radicals religiosos van començar a recollir descontents per a els seus objectius. El descontent era gran, i els va ser fàcil. D’ací va venir el 11-M, i que per molt que se façan palles mentals els del govern anterior, les causes son clares, van abandonar la política interior per culpa de les seues aspiracions en política internacional, centrant-se més en el ‘España una grande’ que en el benestar, la llibertat i la economia interior. També la seua obssesió amb la ETA els va fer no vigilar altris moviments més perillosos. En el fons, els primers només tenen objectius militars o policials, en canvi, per als radicals islàmics, tots els que no som com ells som objectius.
Açò va ser el punt d’inflexió econòmic. El canvi de govern de tres dies desprès, juntament amb el principi d’aturament econòmic mundial, va provocar que els inversos estrangers posessin el fré a les seues activitats i si la economia començava a ser molt sobredimensionada e inestable, a partir d’aquell moment va començar a derivar un poc més.
El govern simplement va començar a aplicar mesures per retardar el que a Europa es començava a esquerdar. Més control sobre qui entrava per les nostres fronteres, per evitar la caiguda de l’estat del benestar, cosa que ha beneficiat, i molt als que som d’ací o vivim ací fa molts anys, i petites millores fiscals per als petits empresaris e inversors, i quan el món va començar a estar en una crisi brutal, nosaltres només sentíem l’amenaça de la crisi, precisament atiada per els que l’han provocat.
En este punt, ja ha sigut un campi-qui-pugui, ja que gent que ha arribat a cobrar 5000€ al més, venent totxo, ara no pot pagar ni el menjar. Però que esperaven? Que tot fos d’esta manera tota la vida? Que l’economia mai frenaria? I quan arribessim a ser 100 milions de persones i no hagués 1 metre quadrat per construïr ni res a a vendre, de que viurien? Estos, son els que no han estalviat i noten més la crisi, i son els primers que estan plorant a la crisi, e ignorants d’ells, demanen la dimissió d’un paio que tant sols ha treballat per a que no arribés tant dora este moment, i que ha aconseguit que els beneficis socials no s’haguen anat a la m**** amb el que le van deixar.
En canvi, els que cobraven 2000€ al més, i han sabut seguir mantenint un poc d’austeritat econòmica, disfrutar de tant en tant d’un poc de consumisme però al mateix temps conservant, no voler viure al límit o per sobre les seues possibilitats, seguint tenint el seu utilitari en lloc d’un 4X4, ara, amb la crisi, estan temorosos, però tenen un calaix del que tirar quan vinguen els problemes reals.
I quan vindran estos problemes? Dintre de poc ho veureu. Tot el gros dels que varen entrar gràcies al descontrol d’Aznar y sus amigos, se voran obligats a buscar un futur millor, i alguns d’ells, segurament els més vàlids, tornaran a montar un negoci en els seus països d’origen, empesos en alguns casos, com romanesos, russos o polonesos, per el progrés econòmic dels seus països i en altres, com marroquins o equatorians per la seguretat de tornar en els seus països d’origen amb uns diners que ací semblen pocs, però que allà valen més i els ajudaran a iniciar un negoci o tenir un coixí important.
Mos trobarem també als que han començat un negoci ací, o s’han casat amb gent d’ací o els que simplement han obtingut un lloc de treball que val la pena i que s’han fet una vida ací. Estos, ja son gent que s’han adaptat al 100 % a la nostre vida i que en uns anys no els vorem diferents a nosaltres, si no, ans al contrari, seran part clau en el nostre dia a dia, tant econòmic com social.
Desprès mos trobarem amb els que s’hauran de quedar ací per no tenir recursos per tornar a les seues contrades o per no poder anar a altris països a treballar. Estos seguiran tenint necessitats vitals i d’assistència, però també incloc als buscavides, delinqüents, mangants, que varen entrar amb el gruix dels que han fet gran l’economia, i que aprofiten el benestar per a obtenir seguir amb el seu tipo de vida, però que quan este benestar no és existent, seguixen volent portar el mateix estil de vida, perjudicant als demés que respectem les normes de la societat actual. També haig de dir, que ací, també en tenim, d’este tipus de gent. I molts més que los que mos han vingut de fora.
Açò passarà si l’economia tarda massa en recuperar-se. Esta gent del primer grup que vos he descrit pot marxar d’ací com va marxar de casa seua, i serà un problema si marxen. L’única manera de que no marxen, és una recuperació econòmica gradual i sense sobresalts, que només s’aconseguirà fent millor les coses que fins ara, invertint en formació interior, regulant millor el fluxe de mà d’obra, assegurant les prestacions socials justes i necessàries i continguent els gastos externs. Per sort, i a pesar de l’actual president, ell té dintre del govern gent molt capacitada per a açò, i el país, a pesar dels 8 anys de tracte infame a la cultura, ha aconseguit mantenir un nivell acceptable de formació. Insuficient, però acceptable.
El que ha de fer la societat en general, sobretot els treballadors, és adaptar-se un poc més a l’actual economia del capital, i ser conscient del que és superflu i necessari alhora de fer adquisicions, compres, lloguers, o simplement unes vacances. Fins a on se pot pagar, i si estic un any només percebent la base de l’atur, i descontant 2 mesos perque el cotxe em fa figa o tinc una derrama a la façana, m’ho podré permetre?
Esta és l’economia del treballador, el demés, és economia de mercat. I l’economia de mercat la marquen no només el govern, si no les grans empreses internacionals i els grans organismes econòmics mundials.
Si tornen els ‘amigous y herederos’ d’Aznar algun cop, o socialistes com els que teníem al govern de Madrid i ajuntament de Barcelona als 90, o en cas de que sien alguns similars a ells, i tornen a voler un creixement desmesurat per afavorir a la seua classe política i social, que no és la dels treballadors, jo i altris empresaris sense escrúpols, mos tornarem a forrar, tornarem a omplir-mos les butxaques de quartos i tornarem a disfrutar un nou nivell de riquesa, encara més alt que el que hem disfrutat.
Però els de sempre, els treballadors de base, estudiants, i més encara si son dones, son els que ens mantindran. És així. Des de l’orígen del capital i l’economia de mercat fins ara. Només està en les mans de vosaltres, la classe obrera, petits empresaris, autònoms, treballadors de professions ‘liberals’, que hi hagi un creixement moderat i gradual, i no la barbaritat que se va viure dels anys 2000 al 2004, que ara l’esteu pagant: I amb interessos, que les grans empreses i el capital, no perdonen.
Afegix que quant més gran és l’administració que mos governa, pitjor mos anirà en la economia del dia a dia. Valtres creieu que al govern de Madrid, sien quins sien els seus ocupants els importa que no arribeu a final de més? La resposta és NO. A l’igual que en el procés d’integració a Europa, als governs europeus els importa una m****. Només des del control més particular, tipo ajuntaments i/o generalitat (valenciana, en el meu cas), se té un poc més de voluntat de progrés, per si un dia han de tornar a trepitjar el mateix carrer que els treballadors.
En el meu cas, hem viscut un tipus de govern, primer de Zaplana i desprès de Camps, on tot valia per aconseguir calés i fer-mos la platja de Madrid, des de requalificar terrenys de gran valor ecològic o productiu agricolament parlant, a portar centenars d’autobusos d’estrangers a treballar per a quatre xavos i sense seguro. Lamentablement, la gens mai ha protestat, per que ha vist moviment, progrés econòmic, , però un tipus de progrés on persones realment incapaces, han sigut capataços d’obra o del camp. Però este progrés i benestar és irreal.
Davant de la crisi mundial que patim, molts estrangers europeus han dixat de comprar a la costa el que compraven a preus impossibles per els d’ací, les dones que netejaven, ara ja no son necessàries, els que treballaven de capataços ja no tenen treballadors per a portar i no tenen feina i tard o d’hora començarà a pujar el malestar més ràpidament del que ho fa.
Desprès tindrem el problema, crec que desgraciadament seguiran enganyant al poble com fins ara, i mos voldran fer creure que el problema vé de Madrid, ja que allà no governen els d’ací. Mosaltres tenim un problema molt més gran que vosaltes, els catalans, que almenys el vostre govern no fa res de bó però tampoc res de dolent.
I que conste que per benefici propi, seguixo volent que al govern de Madrid i govern valencià governen Aznars, Zaplanas, Camps i Barberàs, que amb la ignorància del poble, els rics mos fem d’or.
