En realitat, el dia de la Grama vaig celebrar els 2 com un boig, però marco el 2n perquè sinó hauria de marcar més de 6
Tots han estat a desplaçaments, perquè no sé què té que després d'anar fins a Terol en 6 hores d'autocar d'anada a mitja temporada i que Fito marqui el 0-1 de falta, emociona més que a casa.
El de Hiro a Lleida, el mateix. Arlequinats patint a Lleida i GOL (golàs) d'Hiroshi amb una passada genial de Toni Lao. Era el 0-1 a la 2a part.
Amb el gol al camp del Mallorca B tinc una anècdota. Com que el feien a la Ràdio, mentre l'escoltava feia vida normal, i vaig anar a comprar el pa. Quan era el meu torn per comprar, l'àrbit va xiular penal a favor del Sabadell, i amb la veu de la Radio a tope i sentint-se a tota la fleca, i jo saltant, vaig dir 'un moment, un moment, que hi ha penal a favor del Sabadell!!!' Tothom va estar pendent de la meva radio i del gol de Juve, i vaig cridar com un desesperat al mig de la fleca el gol que ens situava com a líders per primer cop
El gol de Marc a Ipurua és un cas apart, tant, que vaig fer una nota al Facebook explicant el que em va fer sentir. Aquí us copio la nota que vaig fer:
Primer de tot he de dir que aquest article és injust. M’és impossible explicar tots els sentiments que tinc vers el Centre d’Esports Sabadell, com aquest club mou part de la meva vida, el que penso, el seu passat, present i futur, la meva relació amb ell, l’ascens d’aquesta temporada... És impossible que ho expliqui tot en una nota de Facebook perquè necessitaria un llibre sencer.
L’ascens és de tota la plantilla, del grup humà, del cos tècnic, de la directiva, dels afeccionats, dels socis, de la ciutat. Però he decidit resumir-ho tot, de manera injusta, en el que vaig sentir quan el noi que lluïa el nº22 en color negre a la samarreta arlequinada vermella i blanca (2a equipació), Marc Fernàndez, va xutar creuant la pilota i marcant un golàs que culminava una jugada combinativa, al minut 11 de la represa a l’estadi d’Ipurua, a Eibar, Guipúscoa.
Més de 300 persones haviem fet 7 hores de trajecte –i ens mancaven 7 de tornada- per anar des de Sabadell fins al país basc a veure el nostre equip. I 300 perquè la SD Eibar ens havia donat només 200 entrades. Més de 700 socis n’havien solicitat, i sumant no-socis, n’haguessim estat, de llarg, més de 1000 arlequinats. Per què ens mobilitzàvem? Perquè el Sabadell jugava un partit que havia de canviar la història. Després de ser equip de 1a i 2a divisió tota la seva història, el Sabadell portava 18 anys vagant per 2aB i 3a divisió, el pou del futbol, on l’equip era menyspreat fins i tot per alguns sabadellencs, i el partit era una final que ens havia de fer tornar al lloc on ens corresponia.
2a part, treu de porta De Navas, jugada combinativa, pilota que acaba als peus de Marc Fernàndez, surt per velocitat, entra a l’àrea, i prova un xut creuat amb la dreta que el porter no pot aturar. La pilota toca la xarxa i jo, situat a darrera la porteria contrària del camp amb altres 300 saballuts, m’adono que és gol. En un principi, m’envaeïx una eufòria desmesurada mentre tothom al meu voltant salta i crida. Crido GOL! com si m’hi fos la vida en allò, però pe’l cap em passa que l’Eibar hauria de marcar 2 gols per esguerrar-nos l’ascens. Molts sabadellencs i catalans han saltat a casa seva per aquell gol, i a una pantalla gegant situada al Parc Catalunya milers de sabadellencs comparteixen aquella emoció. Estic dempeus sobre la meva cadira a Ipurua. M’abraço a l’Àlex. M’abraço al Pol. Miro amb il·lusió al Fèlix, i faig un somriure còmplice amb el meu oncle. Em passa pel cap que sortirem al FIFA. Que sortirem a la Quiniela. Tot això mentre els jugadors han fet una pinya i s’abracen al camp. El cor em va molt ràpid i necessito molt oxigen. Començo a respirar molt ràpid. Em trec la samarreta i em poso la mà al pit. M’estic ofegant sense aire, dempeus sobre la cadira. Respiro amb dificultat. Tinc els peus adormits, i no sé per què. Pel shock que implica aquell gol. Sense adonar-me, també estic plorant. Aquella eufòria desmesurada, aquell batec de cor, aquella sensació de joia instantània i indefinida, donen un plaer, una realització, més intensa que el sexe.
Tinc 17 anys i fa 18 que el meu equip no està a 2a divisió. És ara o mai. No ens poden fer dos gols. M’assec, encara en estat d’èxtasi, plorant i respirant molt ràpid. Em torno a posar la samarreta, em miro l’escut i el beso. Miro el mòbil i tinc ja 3 missatges donant-me ànims. Tothom comença a cridar, animant l’equip, conscients que el somni és molt a prop. Deu minuts després, empata l’Eibar tot i la parada de De Navas. Un gol més, i 38 partits de lliga, tots els entrenaments, tots els cops que he cridat per un gol, tots els viatges per animar l’equip a Terol, Lleida, Castelló o Badalona, totes les victòries, totes les patades rebudes, tota la il·lusió, no hauràn servit de res. Tot està en joc, i els nervis, a flor de pell. Ho tenim tan a prop...
I tothom sap el resultat final. Festassa a la plaça de Sant Roc.
No me n’alegro quan la selecció espanyola guanya algun títol perquè no m'hi sento identificat, tot i que no n’estic en contra, i no sento res quan altres clubs de l’Estat guanyen algun títol. El futbol no és just amb mi perquè mai he pogut veure un triomf històric del meu equip, però per aquell dia, el futbol em paga amb escreix tot el que m’ha tret. Aquell gol esdevé el més important de tota la meva vida.
És injust i ho repeteixo perquè el mèrit és de tot l’equip, però t’he de donar les gràcies de tot cor, Marc Fernàndez Gràcia ♥