Jo tenia 13 anys, era el meu primer any de socis arlequinats del meu pare i jo, vam anar al camp dues hores abans de l'inici del partit, com sempre, com encara ara al gol nord. Els records que tinc ara 25 anys després, son de l'ambient tan carregat que hi havia a l'estadi, sobretot del moment de la sortida al camp de l'Osasuna, de la transformació del meu pare, cridant, insultant com mai havia vist a un equip que jugava contra nosaltres, crec que hi havia més gent que el dia de l'ascens un any abans amb l'Atletico Madrileño, fins hi tot més que amb els famosos partits contra el Madrid.
Molta gent es va quedar sense poder entrar, la sensació era de que havian fet una injusticia mai vista al futbol Espanyol, de que havia una persecució contra nosaltres tota la temporada, que no interessava que hi haguesin 3 equips catalans a primera divisió, volien que baixessin a segona com fos i aixó va ser la puntilla. La ciutat es va mobilitzar com mai, fins i tot d'altres llocs, el preu simbòlic de 100 pesetes va ser molt comentat.
Aquest es el record que tinc, de l'ambient, no recordo els gols, ni el penalt fallat per Periko (quin exemple de jugador, si hem de definir el que vol dir honor al Sabadell, Periko Alonso seria l'exemple perfecte) tampoc recordo la llotja buida.
M'ha emocionat molt la crònica de la Vanguardia, defineix perfectament aquell dia, un dia històric, una temporada històrica, que va acabar amb l'empat dies després al camp del Cadiz, aconsseguint la permanència a primera per desgràcia d'alguns que van intentar evitar-ho tot l'any.
Partits com aquest, o com el desplaçament un any després a Bilbao, on van baixar de categoria, els 18 anys subsistint com hem pogut entre 3a i 2b, fan que siguem un club especial. Per aixó ara més que mai hem d'estar junts, per continuar escribint la història del nostre equip.