Bé, avui fa 2 anys de l'efemèride, i m'agradaria explicar la meva situació.
Tenia planejat anar a Eibar sense entrada, ja que tinc al meu germà que viu a pocs quilòmetres d'Eibar i pensava aprofitar per fer-li una visita, tot i que ja hi pujo forces vegades durant l'any a veure'l.
Finalment no vaig poder anar-hi per altres motius, però vaig anar al Parc Catalunya, amb la meva parella, tots dos amb tota la indumentària arlequinada (samarreta, bufanda i jo una pulsera i ella amb les ungles arlequinades).
Recordo que al arribar vaig pensar, hi ha gent, però al ser un espai tant gran (no com quan van donar l'atraco d'Irún al Mercat) pensava que poca gent s'havia animat a veure el partit amb companyia.
A mesura que va anar arribant la gent, em va anar engrescant la situació, però alhora em va anar entrant una mena de sensació que no m'agradava gens...serien els nervis suposo.
Recordo que al quart d'hora de partit, em va trucar el meu pare, i em va comentar que s'ho havien repensat i vindrien amb me mare (van ser socis tota la vida fins al històric descens), ens van preguntar per on erem ubicats i finalment ens vam assentar junts,
A ell li va impressionar la de gent que hi havia, ja que la última vegada que havíem parlat li vaig comentar que no es veia gaire animat (també es veritat que vam anar molt d'hora).
Del partit en sí, no recordo pràcticament res, només que vam patir com a vedells, i que després del gol de Marc Fernández encara vaig patir molt més, suposo que pel fet de tenir-ho a tocar i pensar que se'ns podia escapar...
Vaig patir el que no està escrit, i amb el xiulet final vaig plorar com un nen, me mare al.lucinava, i el meu pare també li van caure algunes llàgrimes.
Mai hem comentat aquell dia i les nostres emocions, però sempre he estat segur que vam plorar pel mateix motiu, pel meu avi, ja que va ser ell qui ens va fer arlequinats, va ser ell qui em donava els calers perquè jo continués sent soci a Tercera Divisió, ja que em deia que ja que ell no hi podia anar per edat, volia que jo no deixés de ser soci, que no ho deixés de ser mai.
Vaig plorar perquè sabia, que ell, des del cel, estava igual o més content que jo, i com si jo tingués "culpa" de l'exit aconseguit aquella tarda a Eibar, li vaig dedicar l'ascens.
Sincerament, no sé perquè escric tot això aquí, ja que no us conec en un 90% dels foreros, però ho volia compartir amb tots vosaltres, ja que suposo que molts tindreu sensacions similars a les meves.
Vam patir com a vedells