He deixat passar prudencialment unes hores després del partit d'ahir, abans d'opinar.
Som un equip sense ànims, sense moral, sense brúixola, sense esperit, sense director de banqueta, en resum, una pena d'equip. Per sort ahir vestíem de verd, amb un escut serigrafiat en blanc i potser no fa tant mal la imatge que tenia en aquells moments. La primera part era per plorar.
A la segona part, em va venir la impressió de que si segueixen al club tots aquests, en uns anys (i quan els hagi fotut fora el propietari) serem un CE Europa. A Tercera, fent el play-off algun any, treient el cap a Copa Catalunya sovint i poc més. Un històric en una categoria modesta. Econòmicament viable, però sense moltes aspiracions.
Al final del partit, vaig tenir la sort de poder accedir a baix l'estadi. Cara de compromís d'un Oriol Olivé dient a la premsa que l'entrenador no sortirà i que diu que comuniqui: 'Han estat justos vencedors'. Un autèntic tràngol per a qualsevol cap de premsa.
Sens dubte, el millor d'ahir va ser la pizza set formatges que em vaig fotre per sopar i amb la bona companyia que ho vaig fer.
Quan Álex García va arribar ja vaig opinar que era un fitxatge perillós, perquè era un meló sense obrir, un típus d'entrenador totalment contrari al que convenia.
Totalment d'acord.
