Carta de Sergi Garcés al Sant:
Hola David!
Suposo que estaràs d’acord que no ens consideri amics, però que al mateix temps digui que tampoc no hem tingut una relació normal. Si més no, no amb la normalitat que se li suposa a un futbolista i un periodista. En tot cas, una relació que ha anat més enllà de l’estrictament professional. Han passat vuit anys i mig des de vas aterrar a Sabadell procedent de Melilla, i res no apuntava, ni de bon tros, que acabaries sent i siginificant el que has estat per a molta gent aquí. Recordo que nosaltres estàvem a Tercera amb l’obigació de pujar sí o sí en el primer intent. I tu venies cansat de no tenir els minuts que mereixies en el teu anterior equip. Sigui com sigui, el destí et va portar al Centre d’Esports Sabadell. I ara puc assegurar que aquella confluència de factors va provocar que la nostra història –i la teva- canviés. Sens dubte a millor.
No seré just, i tampoc no ho vull ser, amb els molts moments que hem viscut. Però el que sí tinc clar és que els penals al Lluís Sitjar de Mallorca van ser l’inici de tot plegat. Allà, quan passar l’eliminatòria ens posava peu i mig a Segona B, i perdre ens enfonsava un any més al pou de Tercera, va nèixer el ‘Sant’. El nostre ‘Sant’. I sí, ja res no va tornar a ser igual.
Any rere any les coses podien sortir bé o malament. Podies jugar més o menys minuts. Et podien fer autèntiques putades com les que ha patit aquests darrers anys, en els quals no només t’han adaptat al rol de ser suplent a la lliga, sinó que, a més, no t’han fet jugar els partits de Copa. Tot això ha estat igual. Tu mai no t’has sortit del guió. Això és el que et fa gran. L’equip per davant de l’individu. Sempre així.
Serà per aquesta manera de ser que, més enllà del futbolista, jo em quedo amb els detalls que t’han fet guanyar el meu respecte infinit com a persona. Detalls que, en bona part, tenen a veure amb el nostre estimat Miguel. Detalls com el d’estar allà quan tot era dolor i silenci continguts. Detalls com el de pensar en ell quan vam jugar les eliminatòries d’ascens a Irun. Un detall, per cert, que, com tothom va veure, vas repetir anys després a la màgica tarda d’Ipurua. Però, sobretot, detalls com el fet d’interessar-te per mi. Per la meva vida personal i professional. Sempre atent. Sempre disposat a creuar quatre paraules al sortir d’un entrenament.
Com les trobaré a faltar. Com et trobaré a faltar.
Si amb la teva arribada dic que tot va ser diferent, és evident que sense tu això tornarà a canviar. Tirarem endavant, està clar, només faltaria. Però res no tornarà a ser el mateix. De fet, sembla que no tindràs homenatge, i tampoc no et podràs acomiadar de la teva gent. I és que ni els que haurien de fer el pas el faran, ni tu tampoc no ho reclamaràs. Sinó ja no series tu.
Res més David. Cuida’t molt. Disfruta del futbol com sempre ho has fet i recorda que aquí has deixat casa teva per si mai vols tornar.
Una abraçada
PD: Gràcies per l’últim café
http://www.sergigarces.com/carta-de-comiat-a-sant-de-navas/Quan tingui temps escriuré el que sento sobre el Sant, doncs es necessita temps.
Salut!
