No vaig poder anar ni a la marxa ni al partit, per motius que no venen al cas.
Bé, quan ahir a la nit vaig veure "L'Arlequinat", i més concretament al final del programa, que van posar les imatges de vosaltres caminant sota la pluja amb la música "No caminaràs mai sol", us juro que em queien uns llagrimots de la mida d'un puny. Em va emocionar molt, va ser molt emotiu, i va quedar clar que som una afició que per a si voldria qualsevol equip (excepte uns poquets com Cadis, Sevilla, betis...que ja la tenen).
És es aquests moments quan entens el que significa el sentiment arlekinat, quan de veritat sents que no ets un bitxo raro, que hi han més persones com tu que senten el sabadell dins l'ànima. I que a primera o a tercera, el que compta és el club, sí, però un club sense persones que mantinguin viu el sentiment no és res, és una empresa normal i corrent, una empresa que moriria.
Només us dic que el dia de demà, si el sabadell segueix viu és precissament gràcies a l'afició que durant els temps dolents (léase els anys a 3ª i 2ª-B) ha seguit lluitant i ha seguit animant, és a dir, ha mantingut viva la flama i l'esperit del Sabadell perque futures generacions puguin seguir gaudint del nostre club. Sense aquesta lluita, no ens enganyem, s'hauria desaparegut.
Des d'aquí una abraçada a tots els que feu possible aquest dia a dia arlequinat.
P.D.- Manelinhooooooo tio wenoooooooooooooooo
o
hem de passar comptes
