L’atur ha pujat i s’ha consolidat en el 14.5%, el punt més alt des que va començar la desacceleració econòmica actual. Si vos fixeu, este percentatge és proper al 15% del PIB que va arribar a representar a l’estat la construcció, ara parada. Tot este sector està actualment parat o treballant a baix ritme, però té tota la lògica, era impossible que una economia tingués sempre este creixement linial, hi ha un moment que no queda on construïr ni gent per omplir estes construccions.
Moltes de les vivendes que s’han fet estos anys, han estat destinades a los que mos han vingut de retir ací, gent del centre, est i nord del continent que s’han establert en zones com la Costa del Sol o la Costa Blanca, a aprofitar un clima més agradable que el dels seus llocs d’origen. Altris, van aprofitar per a comprar segones i fins i tot terceres residències, ja que la bonança econòmica de fa fins a 3 anys semblava permetre-ho tot.
Però ací havia de venir la gran hòstia, i és lo que ara mos estem trobant. L’economia és per a la humanitat, i gràcies al sistema econòmic actual, una selecció natural, que permet viure per sobre les possibilitats a qualsevol en els bons temps, però que en els temps durs, fa que només els més llestos i ben preparats puguen sobreviure sense sobresaltos. Açò, la gent ni ho va assumir en els bons temps, ni ho assumeix ara, que van mal dades.
Era vergonyós que molts suposats paletes que no sabien ni unir més de tres lletres, arribessin a casa amb més del doble del salari mig, que molts agents inmobiliaris sense ni tant sols coneixements sobre la propietat horitzontal, poguessin permeter-se un bmw, una torre a la costa i una altre a la montanya, o que molts sense ni saber drets ni deures d’un propietari en estos casos, lloguessin un pis a un desconegut per a ells anar-se pagant una caseta. Ara, tots estos, estan en el seu lloc. La majoria d’ells, los que no tenien ni **** idea de la seua feina, estan o a la cua d’atur, o treballant del que sia, si no han sabut guardar, i els pocs que eren autèntics professionals del sector, estan seguint treballant, a menor ritme, però treballant.
Molts foten la culpa als bancs, van començar esta línea els empresaris, per a seguir en els mitjans d’informació i per acabar alguns dels treballadors, que se creuen tot lo de la tele. Res més irreal. Els bancs, degut a la severa competència que se va instaurar en els bons temps, no podien negar molts crèdits als clients, ja que perdien clientela. Ara no els segueixen donant, però amb raó, ja que molts d’ells estan en situacions delicades i no donaran un crèdit sense garanties de que eixos calers tornaran a les seues arques.
Realment, qui té la culpa? Uns, interessadament en escalar al poder, le foten la culpa al govern, simplement per a poder ficar-se ells allà i aconseguir el poder. Altres, la foten als bancs, los mateixos que els permetien la gran vidorra abans i que ara no les deixen crèdits per a ampliar la empresa o anar-se‘n de pepas desprès d’un sopar en el Ritz. Altres, als inmigrants, que diuen que mos roben els llocs de treball, quan els que tenim ací son la majoria gent que agafe feines que els d’ací no volen fer. Per últim, està el carrer, que se creu als mitjans de comunicació que escolte i que domine o el govern, o el capital o gent interessada en que creguen una cosa o una altri.
Vos heu fixat qui son els que més surten a la televisió quan entrevisten a gent al carrer sobre el tema de la crisi? Avis, retirats, amb una paga, queixant-se de la crisi i que no gasten tant, quan els preus de l’alimentació y molts altris productes s’han mantingut i fins i tot baixat. En canvi, les seues pensions no s’han abaixat pas.
El mitja de comunicació, viu d’açò, de les notícies que atrauen l’atenció del gran públic, i ara és lo que ven. Crisi, crisi, crisi. Los que han guardat en temps de bonança o los que s’han preparat per a quan la cosa no anés tant bé, son qui ara està resistint la desacceleració actual, i els que estaran més ben preparats allà, al 2011, principis del 2012 per als propers bons temps.