Si a l'Espanyol no li haguéssin expulsat Moisés, està CLARÍSSIM que el Sevilla no hauria guanyat la Copa ni de conya! Perquè fins a l'expulsió, el Sevilla era un equip clarament inferior a l'Espanyol. Els "periquitos" van posar més futbol, més ganes i més collons. El Sevilla, que ja havia infravalorat al seu rival els dies previs (Del Nido va dir que l'Espanyol no tenia la més mínima possibilitat de guanyar), es va veure sorprès per un equip espanyolista que li va pintar la cara en tota regla, que va crear moltes ocasions de gol i que si no arriba a ser per Palop (excel·lent porter!) els sevillistes s'haurien endut 3 gols mínim. El Sevilla es va veure desconcertat per l'ambició perica, i no va ser fins que van expulsar Moisés que van començar a crear més perill a la porteria de Gorka. A la primera part només va arribar dues o tres vegades, i una va ser gol (l'anomenada "eficàcia del campió"). El mateix a la segona part, a més de comptar amb el factor sort (xutàs de Riera que desvia Palop per la mínima i frega el travesser). Fins i tot jugant amb 10 homes, l'Espanyol va demostrar una gran ambició per guanyar aquesta UEFA, mentre els andalusos es limitaven a esperar un gol que tard o d'hora arribaria (Kanouté a la pròrroga); però tot i veure-les felices, Jónatas va empatar amb un magnífic xut des de la frontal que va glaçar la sang dels sevillistes, que no veien gens clar si guanyarien el trofeu. Els sevillistes saben perfectament que d'haver jugat l'Espanyol amb els seus 11 jugadors, la copa no l'haguéssin ni olorat, perquè se'ls van menjar amb patates. La tanda de penals ja és una loteria, a més el Sevilla tenia Palop, que és un gran especialista en parar penals. Dubto que el porter suplent (Cobeño) hagués parat un parell... Això sí, va ser un gran detall que li féssin als periquitos el passadís a l'hora de les medalles perquè van reconèixer el seu gran esforç. En definitiva, felicitats al Sevilla però que no treguin gaire pit: ells saben que aquesta copa la tenien més que perduda...